Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Reus
Congregació de la Puríssima Sang de Reus.
Cliqueu per tancar.
Aquest lloc utilitza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar la navegació de l'usuari en aquest lloc.
premi aquí per ampliar aquesta informació. .
Si continua navegant accepta la utilització d'aquestes cookies.

2017
<< DESEMBRE >>
DLDMDCDJDVDSDU
123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
Ajuntament de Reus
Diputació de Tarragona
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya


CURIOSITATS DE LA SETMANA SANTA

La Setmana Santa ofereix un indubtable sentit de religiositat, com és l’evocació de la Passió i Mort de Jesucrist i la gran nova de la Resurrecció del Fill de Déu.

Però aquesta manifestació religiosa s’integra dins de la cultura de cada poble, que aporta els seus elements que donen com a resultat una tradició pròpia de la qual no sempre es coneix la gènesi o significat.

S’ofereix, a continuació, una sèrie de fets de la nostra Setmana Santa que ens ajudaran a entendre millor la nostra tradició.

  • Quin és l’origen de l’ús de la cucurulla durant la Setmana Santa? (+)

  • Nazarenos de San Esteban












    Nazarenos de San Esteban.
    Reo amb la Cucurulla












    Reo amb la Cucurulla.
    La cucurulla és ‘una lligadura que té la forma d’un con llarg i estret’. L'origen del cucurull o caputxó cal trobar-lo en els començaments de la Inquisició. Durant els actes i processos d’aquest tribunal, les persones que estaven castigades per motius religiosos se'ls imposava l'obligació d'usar un capot que duien els penitents de la Inquisició i una paperina de cartró en senyal de la penitència que els havia estat imposada.


    Des de l’Edat Mitjana, es vestia l’ajusticiat amb un abric de color groc i amb una cucurulla, i es conduïa al cadafal al damunt d’un cavall. La cucurulla va ser adoptada per algunes confraries de Setmana Santa a fi de fer evident el seu sentit penitencial. En aquest cas, la tela exterior baixa fins a les espatlles cobrint la cara i el coll del penitent i deixant tan sols un parell d'orificis per als ulls.


  • I l’origen de la Mona de Pasqua? (+)

  • Mona de Pasqua












    Mona de Pasqua.
    La mona de Pasqua és una tradició genuïna. Té com la majoria de les nostres celebracions uns orígens que es remunten a les més antigues civilitzacions. Festes en un inici molt lligades a l’agricultura i més tard adaptades pel cristianisme.

    Com passa amb moltes festes assenyalades el cristianisme va reconvertir ritus i celebracions que se celebraven arreu dels països mediterranis amb l’arribada de la primavera. Els freds i foscos dies de l’hivern havien donat pas a jorns de més llarga llum solar i els conreus començaven a donar signes de vitalitat. Aquest rejovenir de la terra era celebrat arreu.

    La fe cristiana associà l’arribada de la primavera i la seva celebració a la resurrecció de Crist i d’aquesta manera va integrar les celebracions de fecunditat i fertilitat. En els temps de Quaresma que precedien la Pasqua era prohibit de menjar carn i llet i fins i tot en les èpoques més integristes van prohibir de menjar ous. D’aquesta manera el rebost era ple d’ous i per tal que es conservessin millor més temps eren recoberts de guix o cuits. L’ou, símbol de la fertilitat i del misteri de la creació, era decorat i es convertia en l’ obsequi principal per a familiars i amics quan arribava la Pasqua.

    Aquest símbol ha arribat fins als nostres dies però fet de cacau i de sucre. Malgrat que la mona tal com es coneix avui en dia tingui uns orígens relativament moderns el nom i el simbolisme de regal pasqual ve de temps immemorials. Hi ha qui diu que prové dels antics hebreus que celebraven per la Pasqua el començament de l’any civil i a tal efecte feien uns pans o coques que es regalaven a parents i amics. La mona ‘pastís guarnit d’ous que es menja per Pasqua’, ja es documenta l’any 1507, del ll. MUNDA, plural de MUNDUM ‘panera adornada i plena d’objectes (especialment coques i pastissos), que els romans ofrenaven a Ceres en el mes d’abril’.

    L’origen del mot ens diu que la mona és un regal, un present. Un obsequi que ha de ser decorat amb ous, el símbol cabdal de les antigues civilitzacions, símbol de vida i de fecunditat.

    Les primeres notícies de la mona es remunten al segle XV. Les primeres mones eren de pasta de pa amorosida amb sucre i mel i enriquida amb ous els quals també servien de decoració. De mica en mica aquest pa dolç va anar evolucionant i es va convertir en una mena de tortell o coca feta de farina, ous i sucre que a vegades portava massapà. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullut, que porta un ou o molts d'ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d'algun objecte o animal. Es decorava amb tants ous com anys tenia el nen o la nena. Els padrins eren els que compraven la mona i la regalaven al fillol o fillola.


  • Per què el Divendres Sant cada any és un dia diferent? (+)

  • lluna plena.












    Lluna Plena.
    El divendres que segueix a la primera lluna plena després de l'equinocci de primavera és Divendres Sant, per tant el càlcul de les dates de la Setmana Santa es basa en els fenòmens astronòmics. Encara que les òrbites dels cossos siderals coneguts són cícliques, sovint el temps en què tarden en arribar a un punt determinat és diferent d'un any a un altre.

    Durant els equinoccis el dia i la nit tenen la mateixa durada perquè els dos pols de la Terra es troben a la mateixa distància respecte al sol i el conjunt global rep la mateixa intensitat de llum.

    Així, doncs, la Setmana Santa canvia de data ja que el Divendres Sant ha de coincidir amb la primera lluna plena de primavera, perquè Jesús va morir a la creu una nit de lluna plena.

    Concili de Nicea.












    Concili de Nicea.
    Abans de ser capturat Jesús va celebrar amb els seus deixebles la Pasqua jueva (L´última Cena), festa que es commemora en lluna plena, ja que evoca l'alliberament del poble jueu de l'esclavitud i la seva fugida d'Egipte. Segons la tradició jueva, van fugir aprofitant la lluna plena, per tal de no fer servir làmpades que hauria provocat que els soldats del faraó els descobrissin.

    Aquest càlcul va ser establert per l'emperador romà Constantí el Gran en el primer Concili de Nicea (any 325 del Senyor), on es va acordar celebrar el diumenge de Resurrecció, el primer diumenge després de la primera lluna plena que seguís a l'equinocci de primavera (21 de març). Per això, tots els anys, es pot gaudir de la lluna plena a les processons.


  • Quin és l’origen del Capità Manaies? (+)

  • detall casc vell capita manaies












    Casc Vell de Capità Manaies.

    El Capità Manaia és el personatge principal de la cohort romana (‘el centurió o caporal dels armats’ ). La seva vestimenta el distingeix de la resta de components del grup.

    Si bé el nom armats té un origen clar, el de manaia procedeix del ll. SECURIS MANUARIA, pròpiament ‘destral de mà’, d’on prové l’it. mannaia ‘destral’, especialment la del botxí. Usat en les grans cerimònies i processons religioses d’Itàlia, com a atribut dels soldats romans que menaren el Redemptor al suplici, fou imitat en altres països de la cristiandat; i, entre nosaltres, especialment en processons ciutadanes de Setmana Santa, en què aquests comparses de la desfilada, duent la destral, reberen ells mateixos el nom de manaia.

    Els armats, pròpiament, havien d’anar darrere del misteri del Sant Sepulcre; però no sempre era així; en molts casos anaven davant de la processó. La colla solia reunir-se a casa del capità Manaia, i d’allí sortia formada amb tota ostentació cap a l’estatge de la confraria o del particular que guardava el Sant Sepulcre. Aquest era acompanyat a l’església, de la qual havia de sortir la processó, i mentre estava allí li feien guàrdia un nombre d’armats que a cada moment es rellevaven fent molt de soroll. Entrada la processó, tornaven a acompanyar el Sant Sepulcre i el capità a casa seva. És de remarcar que mentre es feien aquestes anades i vingudes no marcaven el pas especial de la processó. També és remarcable que no tots els armats acudien a fer la guàrdia.




CURIOSITATS DE LA CONGREGACIÓ DE LA SANG DE REUS


Una entitat, que s’apropa als 500 anys des que va ser fundada, ha viscut històries de tot tipus, per bé que el pas dels anys, fan que la història i les anècdotes es barregin amb la llegenda.

Vet aquí un recull de fets històrics, anècdotes i potser una part de llegenda, de la Reial Congregació.

  • El Sant Crist a la taverna: (+)


  • Representació del Sant Crist de la taverna al Presbiteri












    Sant Crist de la taverna al Presbiteri.
    L’any 1827, Reus patia una gran sequera i com era costum en aquests casos, s’organitzà una processó de pregueres.

    El Sant Crist de la Sang ja era fora de l’església, quan començà a ploure. El Rector de la Sang envià un emissari al Clavari per tal de saber que calia fer a causa de la pluja.

    El Clavari va decidir continuar endavant, atès que l’aigua era molt desitjada. Però ben aviat començà a ploure a bots i a barrals. No hi havia altre remei que suspendre la processó. Calia cercar un lloc adient per tal de refugiar el Sant Crist, i aquest va ser la casa del Sr. Llorach al raval de Santa Anna, però era una taverna i calia obrir-la i endreçar-la. En un tres i no res s’apartaren uns bocois, quedà escombrat i net el paviment i adornaren les parets amb cobrellits. Així fou rebut el Sant Crist de la Sang, en una taverna convertida en un improvisat lloc de peregrinació i pregària. Aquest fet històric ha quedat representat en el fresc del presbiteri del temple de la Sang, pintat pel mestre Pere Calderó.


  • El noi que va quedar ximplet: (+)


  • Representació del Noi Ximplet al Presbiteri












    Representació del Noi Ximplet al Presbiteri
    Era l’any 1865, quan un captaire anomenat Maginot, freqüentava el portal del temple de la Sang. Diu la llegenda que Maginot havia fet escarni del Sant Crist de la Sang, quan la imatge passava en la processó del migdia del Divendres Sant pel carreró de l’antic fossar dels jueus. Aquest s’envalentonà i quan ja s’atansava la imatge, el captaire aixecà els braços en creu per parodiar el gest de mort que feia la imatge del Sant Crist.

    Els Armats deixaren de picar, els cantors emmudiren i el portant del Sant Crist girà la imatge vers Maginot. Fou aleshores quan el captaire s’adonà que no podia desfer l’escarni i que no li era possible retornar a la posició normal. Finalment caigué vençut. Hi havia qui va creure que era una apoplexia i d’altres deien que era un càstig de Déu. El cas és que Maginot no va poder mai més redreçar el cap ni desfer l’abominable ganyota. I es refugià a la Sang, al peu del Sant Crist on qui sap, si tractant d’expiar la culpa, acabà els seus dies. Aquesta llegenda es troba pintada en el fresc del presbiteri del temple de la Sang.


  • La mort en processó del Capità Manaies: (+)


  • Capità Manaies i Caporal Corneta, 1947












    Capità Manaies i Caporal Corneta, 1947

    El Divendres Sant de l’any 1876, la Processó del Sant Enterrament avançava pel carrer de la Presó. Els Armats de la Sang feien les seves tradicionals evolucions quan, davant de la casa de qui era Alcalde, Joan Grau i Company, caigué desplomat el Capità Manaies, en Pere Guinovart, probablement a causa d’una hemorràgia cerebral.

    Va córrer per la ciutat que el motiu de la defunció era per haver-se donat un cop de llança al peu. La Junta de Govern d’aleshores va proposar a la vídua que es donés cristiana sepultura al Capità Manaies amb el vestit d’armat que duia quan succeí tan desgraciat fet, i així es va fer. Es va acordar també pagar l’enterrament i la sepultura, a més de fer un donatiu a la vídua.


  • És Satanàs? (+)


  • imatge de satanàs a la Capella del Sant Sepulcre












    satanàs a la Capella del Sant Sepulcre.
    detall de imatge de satanàs a la Capella del Sant Sepulcre














    Detall de la imatge de satanàs.

    L’església de la Sang disposa de la seva pròpia llegenda, que cal trobar-la en la taula pintada pel mestre Jaume Queralt que és a la capella del Sant Sepulcre, en l’escena del Sant Enterrament.

    Sembla que l’artista va pintar una imatge mig amagada de Satanàs. Aquesta es troba a la part dreta, en una zona de foscor que separa les dos imatges que es troben dempeus.

    La imatge és prou discreta a simple vista, però es ressalta molt si es veu en una fotografia feta amb flash: orelles i cara allargada, ulls esfereïdors i la boca amb dents prominents, fan presagiar que es tracta del dimoni.


  • Visca el Sant “Cristu” de la Sang !!! (+)


  • Tres Gràcies, 1962












    Tres Gràcies, 1962
    Les tradicions perduren en el temps. Però no se sap com, aquestes evolucionen i s’autoesmenen, sense que perduri en la nostra memòria els detalls canviants.

    “Visca el Sant Cristu de la Sang !!!.”

    Aquest era el clam que, durant molts anys, se sentia a la plaça de la Sang, quan un espontani trencava aquell culminant silenci de les Tres Gràcies, un cop el clavari ja havia fet els tres girs del Sant Crist.

    El crit es repetia any rere any. Era sempre el mateix fidel? Potser aquest barbarisme, a força de repetir-lo, s’havia convertit en una expressió ja acceptada, pròpia de l’emoció del moment. Era una cosa de “naltrus”, algú deia.

    Però vet aquí que, ja en la dècada de 1960, sense saber el perquè, es crida:

    Es crida : “Visca Crist Rei !!!.”

    I fins avui.


  • Cau el balcó: (+)


  • La Vanguardia de 10 d'abril de 1955












    La Vanguardia de 10 d'abril de 1955
    L’any 1906 cau una part d’un balcó de la casa número 23 de la Plaça de la Puríssima Sang, en el moment en què la processó de les tres de la tarda del Divendres Sant entrava a la seva església. Per sort, només resultà lleument ferida una nena que va trobar una ràpida atenció a la farmàcia Serra.

    Però no va ser un fet aïllat. Novament, l’any 1955 s’enfonsà una balconada, en aquest cas sencera, del primer pis de la casa del número 19 del Raval Santa Anna, mentre passava la processó del Sant Enterrament, al voltant de les 10 de la nit del Divendres Sant.

    Tot just havien passat els Armats, i seguien els nens del Guió, quan va escaure. Els nens del Guió, espantats pel fet succeït, van llançar el que portaven i van sortir corrents. Un destacament de la Creu Roja, que era a la Plaça Prim, va obrir-se pas juntament amb una ambulància per tal de socórrer els ferits. Van morir tres persones i onze van resultar ferides, moltes d’elles amb fractures. Per sort, la runa no va caure a sobre de les cadires dels fidels que a peu de vorera veien la processó, fet que va evitar una gran tragèdia.

    En recuperar-se el Guió, la processó va seguir el seu itinerari, després d’ assolir l`ordre en el lloc de l’accident.

    Durants uns dies, un guant negre va quedar penjat en un dels ferros del balcó que no havia caigut, com si volgués deixar testimoni de condol de la tragèdia.


  • Amenaça de bomba: (+)

  • Divendres Sant 1970












    Divendres Sant, 1970
    Era el 24 de març de 1978, Divendres Sant, en ple procés de transició. La inestabilitat política i social es palpava i l’anticlericalisme era present en una part de la societat, pel rebuig d’una religiositat oficialista i identificada amb l’Estat.

    Reus no n’era una excepció. I en aquest context arriba la Setmana Santa. La Processó del Sant Enterrament ja havia sortit feia estona. A les 21:30h, aproximadament, l’Ajuntament rep una trucada anònima d’una persona, la qual assegura que hi ha una bomba amagada en un pas de la processó.

    Amb rapidesa i discreció s’improvisà una reunió urgent entre el Clavari, el senyor Esteve Genovès, l’Alcalde de la ciutat, el senyor Miquel Colàs, i el Cap de la Policia Local. En aquell moment, l’únic pas que encara no havia sortit era el del Sant Sepulcre, motiu pel qual es decideix procedir a un minuciós registre.

    En aquella reunió es va plantejar, d’una banda, si es revisaven tots els misteris de la processó, i d’una altra, si treien els passos d’aquesta o, si es suspenia el seguici. Però es valorà que qualsevol d’aquestes opcions comportava que la notícia fos coneguda per tothom, amb el risc que implicava.

    Finalment, de comú acord i acceptant la responsabilitat, es va decidir deixar que continués la processó, mantenint la notícia en secret, tot valorant la possibilitat que hagués estat una broma d’algun personatge vinculat a partits polítics no partidaris de les processons.

    Per sort, va ser un fals avís, que va fer perillar la processó, la qual va aconseguir arribar al final sense cap altra novetat. Malauradament, no va ser un fet aïllat, ja que el dijous, la confraria dels Natzarens va patir destrosses en el seu pas.


  • Les rifes i altres sorts (+)


  • La venda de participacions de loteria nacional és actualment un clàssic dins de la Congregació i altres confraries. Però vet aquí, que la tradició de rifes i altres sorteigs dins de la nostra Congregació es remunta al segle XVII, fa ben bé quatre-cents anys.

    Certament, aquestes loteries no tenien res a veure amb les d’ara, i fins i tot ens poden semblar estrafolàries. Es rifava des d’una mona de pasqua (ja en 1786), a un anyell pasqual o culleres de plata.

    Però si hi havia un sorteig estrambòtic, aquest era el de la rifa del dot de les donzelles, que es fa ja l’any 1620. Tothom podia participar-hi, pagant un ral català. El premi era de seixanta lliures, de les quals la persona afavorida en el sorteig en rebia deu al comptat i les restants cinquanta quan, essent donzella, s’emmaridava. Si era baró l’afortunat, havia de presentar la donzella que volia dotar, dins del termini d’un mes. En aquest darrer cas, el premi el percebia la donzella proposada en matrimoni. Si passava el mes sense presentar-ne cap, les cinquanta lliures eren a benefici de la Reial Congregació. Precedia a la rifa una processó a la qual anaven les donzelles.

    No sempre l’autoritat eclesiàstica va veure amb bons ulls aquest sorteig, fins al punt d’acordar la seva suspensió.


  • La mort de Josep Maria Rebull entre tant retransmetia la Funció de l’Agonia. (+)

  • Era Divendres Sant, 8 d’Abril de 1966.

    Ràdio Reus, com era costum aleshores, tenia anunciada la retransmissió de la “Funció de l’Agonia”, des de la Prioral de Sant Pere, aquell any glossada pel Reverend José Luís Osés.

    L’encarregat de fer arribar als oients l’entrada de la processó i les set paraules, era Josep Maria Rebull Rañé, que tenia 33 anys. Era amb ell per tal d’ ajudar-lo i muntar l’equip tècnic el jove Enric Tricaz.

    Quan es va sentir el remor de l’arribada de la Processó, en Rebull va començar a parlar, però abans que arribés el Sant Crist a l’altar, es va sentir malament –tot llençant els papers al jove Tricaz dient-li que seguís- morint d’un infart.

    El predicador, en acabar la setena paraula, digué que ja es trobava als braços del Sant Crist de la Sang.

    I l’Enric Tricaz, sense cap ajuda, va haver d’acabar la retransmissió.